Terra baixa . . . Angel Guimerá

MANELIC - subjecntant-la, plorant. - Marta! Ai, Marta,!...Si jo no et puc matar, no, perquè t'estimo, Marta! T'estimo! I t'estimava des d'allà dalt, al pujar tu, que jo era un grapat de neu que es va fondre mirant-te. I t'he estimat encara més al venir a trobar-te, pobre de mi, davallant a salts, com l'aigua dels cims a ajuntar-se amb l'aigua de la mar, que diuen que és amarganta! Que ho siga, d'amarganta ; que ho siga ; ella atrau com tu m'atraus a mi ; perquè et desitjo i t'estimo, Marta! (Ella es vol despendre d'ell amb energia bregant) i ara més, ara més ; per...per què no ho sé el perquè, ni em fa el saber-ho! Perquè m'has enganyat potser ; perquè he sentit la calor de la teva sang ; perquè t'he respirat a tota tu tot jo! I mira, per mi no hi ha lleis d'aci baix ni res que m'aturi, que els llamps i les mestralades m'han fet lliure, i vui jo, perquè ho vui, besar-te i mossegar-te fins a l'ànima, i estrenye't en mos braços ofegant-t'hi en ells, confonent en un afany rabiós la mort i la vida, com a home i com a fera, que ho sóc i ho vui ser sempre home i fera, tot junt, tot, contra de tu i amb tu, i contra tothom, de la terra. ( La té a ella en sos braços mig desmaiada. Mira cap a la banda de la cortina i se l'emporta ràpid a l'altra banda en sos braços. ) I ara que me la vinguen a pendre! Ira de Deu! Que vinguen!MARTA. - Déu meu.